Vés al contingut
Switch Language

Crítica de "La desconocida que soy"

Fotografia del llibre "La desconocida que soy"

La desconocida que soy. Diarios íntimos volumen II, de l’editorial Índigo Editoras, és una recopilació de diaris íntims de dones, un llibre on hi participen 67 autores de diferents països de parla hispana (Espanya, Argentina, Mèxic, Uruguai...). Una obra que pretén fer visible la literatura femenina en la seva intimitat més profunda, en la seva vulnerabilitat i fortalesa.

Cadascuna de les escriptores que formen part d’aquest projecte té un estil singular, tan característic com la seva pròpia personalitat. Actuen i parlen diferent, pensen d’una altra forma. Això provoca que el lector, a mesura que va llegint, vagi descobrint els molts tipus de dones que existeixen en l’actualitat. Aquella lligada als homes, arrelada al passat d’una relació caduca; la independent i valenta, que no es doblega davant de res; l’aventurera que es menja el món, que vol viure noves experiències; l’obsessionada pel seu aspecte físic i pels comentaris dels altres... Una barreja de identitats que xoquen entre elles, però que al mateix temps aconsegueixen una coherència i solidesa sorprenents. Doncs el llibre és el retrat de la dona contemporània en totes les seves variants, el fet que s’hagin ajuntat ha permès donar a conèixer una identitat col·lectiva.

La desconocida que soy. Diarios íntimos volumen II és la segona part d’un llibre que va néixer a partir de la unió de dues dones que es van proposar obrir una convocatòria per a totes aquelles que desitjaven escriure. Fou un gran èxit i un centenar van enviar els seus manuscrits. Ara estan preparant una tercera part, això demostra la seva voluntat per continuar pronunciant-se dins de la societat.

A continuació vull afegir alguns fragments que m’han semblat punyents.  

“Me senté en la cama, lloré. Fui a la playa de noche. El mar era una misma cosa con la tierra. El mar es ciego conmigo de noche, pero es una ceguera que dura unos minutos y después se transforma en claridad”. [Natalia Romero]

“Creo que busco a mi hermano en todos los hombres. Creo que una vez tuve un hermano y fue todos mis hombres. Los hombres nunca serán como él. Como la idea que tengo de él. Seguramente él fue como todos los hombres que me encuentro. Seguramente. O seguramente no. Ya no le encuentro la lógica a nada. No sé escribir sin releer. No sé escribir. Solo sé desgarrarme entre las letras. Encuentro dolor y satisfacción. Lo mismo que encuentro en el sexo. La vida no es plena si no duele, lo aprendí a los diecisiete, cuando bajé las escaleras de mi casa y vi a mis padres con los ojos muertos”. [María José Martínez]

“El autocorrector me dice que está mal suicidarme”. [...] “Acabo de escribir ‘pensar’ en vez de ‘pesar’: debo pensar cincuenta kilos. Es gracioso porque cuando saco el tema me dicen que soy una boluda (que no pienso), que deje de pensar en eso (que no piense), y lo que no puedo es dejar de pensar”. [Julieta Correa]