Vés al contingut
Switch Language

La batalla de l'Ebre viscuda de molt a prop

Recreació de la batalla de l'Ebre

Hem assistit a la recreació històrica de la batalla de l’Ebre a Fayón. Centenars de persones s’han vestit d’uniforme per tal d’escenificar el conflicte davant d’una multitud d’espectadors, alguns dels quals eren turistes. Creiem que una activitat cultural com aquesta és una bona manera de mantenir viva la memòria històrica i el record dels nostres familiars o coneguts que van presenciar aquella època. De fet, en Joan Aldavert va incloure alguns testimonis que van combatre a la batalla de l’Ebre en el seu llibre Amb ulls de nen (II). Entrevistes a la darrera generació que va viure la Guerra Civil a Catalunya. Un dels protagonistes era el seu besavi per part de mare, en Jaume Gascó, que després d’haver fet la mili a Melilla va ser enviat al front. El van formar per manipular una metralladora i va estar lluitant a la batalla de l’Ebre pel bàndol republicà fins que el van capturar. Un soldat nacional el volia afusellar allà mateix, però el seu company ho va impedir. En aquell moment, va argumentar que era un presoner de guerra i que per això no podien matar-lo. Després el van enviar a fer treballs forçats en un camp de concentració.

En aquest article volem posar alguns fragments de les entrevistes que va fer en Joan Aldavert a testimonis que van viure la guerra o a d’altres que parlaven en nom seu perquè ja són morts. Alguns d’ells, van combatre a la batalla de l’Ebre; d’altres, a més regions d’Espanya. Potser així podem arribar a comprendre millor què va significar la Guerra Civil Espanyola i com es va viure al front. D’altra banda, anirem acompanyant els relats de fotografies que en propi Joan ha fet durant la recreació de la batalla. Una forma original d’il·lustrar la veu escrita i que esperem que us agradi.

 

Ell era de la Quinta del Biberó, el van dur directament a la batalla de l’Ebre quan només tenia disset anys. [...] Els van fer una breu formació en armes, però hi van anar molt verds. [...] A mitjans d’agost estaven ja a la Serra de Pàndols. Allò va ser molt sagnant, van passar molta set i molta gana perquè no es podien moure, ja que estaven molt rodejats pels franquistes. I hi havia una font propera. Quan algun dels soldats republicans no aguantava més i anava a la font perquè s’estava morint de set, el mataven. Morien com conills. Els franctiradors. Aguantaven com podien. Al final va haver una batalla molt cruenta i van morir molts. Ell explicava que anava veient com queien els companys que tenia al costat. Anaven morint d’un tret al front o... Ell, dins de la desgràcia, va tenir molta sort. Només un tros de metralla va entrar en el genoll. Sempre explicava que ell —se li va morir un parell de companys del costat— veia com cridaven a la mare a l’últim moment. Recordava la gent que plorava a l’últim moment, cridant la mare. I quan veia un company morint al seu costat, pensava: “Ha sigut ell, però podria haver sigut jo”. A la Serra de Pàndols el van ferir i va haver de retirar-se de la primera línia —a mitjans d’agost—, perquè se’l van emportar als hospitals militars. Em sembla que va acabar a Figueres, a l’hospital que hi havia al castell. Allà hi va ser fins el gener del 39.

[Roser Puig parlant d’en Joan Puig. Horta, Barcelona]

 

Joan Aldavert. Amb ulls de nen. Recreació guerra civil espanyola

 

Per creuar el riu Ebre, la tropa va fer bales de palla grans que lligaven les unes a les altres. Era palla apilada en quadrats que posaven molt junts i anaven lligats amb uns ganxos i una corda. El riu passava per sota. Quedava un tros de les bales dins de l’aigua i un altre que hi sobresortia. I es balancejaven quan passaven. Aleshores havien de passar de pressa i anaven amb la metralladora per damunt del cap. Era un camí molt llarg de bales, perquè creuava tota l’amplada del riu. I anaven corrent. Però llavors venia un dels avions franquistes i començava a metrallar. El meu sogre em deia que no sabia si el de davant queia perquè l’havien tocat o si es tirava. Però abans que el toquessin, es tirava a l’aigua. Allà l’aigua ja li arribava a l’alçada del coll. Aixecava la metralladora per damunt del cap i anava cap a l’altra vora. El més sorprenent és que aconseguien passar. Una vegada rere l’altra. Ell no sabia nadar, com molta de la gent que estava amb ell. Alguns morien ofegats, d’altres queien tocats, ferits, i també s’ofegaven.

[Josep Pallerols parlant d’en Jaume Gascó. Horta, Barcelona]

 

Joan Aldavert. Amb ulls de nen. Recreació guerra civil espanyola

 

Sempre explicava que la nit de Sant Jaume —el 25 de Juliol— van passar per Miravet, el riu. I sempre explicava que els franquistes omplien el cabal de l’Ebre mentre les barques s’anaven tombant i molts soldats es van ofegar. El meu oncle no sabia nadar i el pobre tenia molta por. Es pensava que moriria perquè no sabia nadar. Ho recorda com una cosa molt terrible. De nit, passar l’Ebre, un riu enorme, quan obrien les preses que estaven més amunt perquè el cabal pugés de cop... Va veure gent que s’ofegava, allà. Va estar per allà Miravet i des d’allà va anar... Ell on va estar més directe amb el front va ser la Serra de Pàndols i la Serra de Cavalls. Allà és on el van ferir. Al genoll. A partir d’aquí va quedar coix tota la vida.

[Roser Puig parlant d’en Joan Puig. Horta, Barcelona]

 

Joan Aldavert. Amb ulls de nen. Recreació guerra civil espanyola

 

Quan era al front, li va explotar una bomba a prop. No el va ferir, però va perdre l’oïda d’una orella. Va quedar sord d’una orella tota la vida.

[Josep Pallerols parlant d’en Jaume Gascó. Horta, Barcelona]

 

Joan Aldavert. Amb ulls de nen. Recreació guerra civil espanyola

 

En plena batalla, allà al camp, va veure com una mata grossa es bellugava i no era pas perquè fes vent. Va pensar que era una cosa molt estranya. Aleshores va agafar la metralladora —ell era el soldat que la manipulava— i va disparar als costats de la mata. A un costat i a l’altre, dues ràfegues. De dins va sortir un soldat d’en Franco. Anava amb les mans enlaire i suplicava. Ell va dir-li que marxés. Però quan m’ho explicava, em deia que li va saber greu —no matar-lo, sinó agafar-lo ell i emportar-se’l com a presoner— perquè probablement els mateixos del seu bàndol l’haguessin matat. Perquè aquell nano fugia del foc, de la batalla.

[Josep Pallerols parlant d’en Jaume Gascó. Horta, Barcelona]

 

Joan Aldavert. Amb ulls de nen. Recreació guerra civil espanyola

 

El meu pare em va dir que anava d’ajudant d’ambulància. Hi havia el xofer i ell, que anava al costat. I de cop i volta, se troben un oficial rus que els fa parar. I li va dir al meu pare: “Tiene que coger a este muerto. Lo quiero enterrar”. I el meu pare va dir: “No puedo coger muertos. Yo solo recojo heridos”. El rus va apuntar-lo amb el fusell. I el meu pare va treure també el fusell, amb la qual cosa un apuntava l’altre. “Si no te marchas, tendré que disparar”. El rus se’n va anar.

[Xavier Batista parlant del seu pare. Vallclara, Tarragona]

 

Joan Aldavert. Amb ulls de nen

 

Ell explicava que hi havia decisions que no entenia i que havia vist afusellaments entre les mateixes files republicanes, una cosa que el va sobtar. Les guerres són brutals, en aquests sentits. Ell no ho entenia perquè, que et matés algú de l’altre bàndol, encara, però que ho fes algú que estava amb tu... Era perquè havies fet alguna cosa que no tocava, per desertar... I del Lister aquest no en tenia molt bons records. Principalment deia que era un malparit, tal qual.

[Roser Puig parlant d’en Joan Puig. Horta, Barcelona]

 

Joan Aldavert. Amb ulls de nen. Recreació guerra civil espanyola

 

Estaven quatre allà asseguts, menjant. Per dormir tenien un bon coixí, que era una bomba d’avió de dos-cents quilos que no va explotar. La van girar per posar-se allà dormint. Podria haver explotat, és cert. Però els donava ben igual. Era el mateix morir per això que morir perquè els disparessin. Estaven allà menjant i tot plegat algú va disparar i van matar el soldat que estava al seu costat. Era un franctirador. Hi havia franctiradors, allà. Com van veure que no era l’únic que moria així, sinó que anaven caient un darrere l’altre, es van posar a vigilar. Ell i un altre es van amagar en un punt. El Jaume amb la metralladora i l’altre amb el fusell. Van veure com un soldat franquista sortia del seu amagatall i tornava a cobrir-se darrere un arbre d’aquests grossos. S’amagava i al cap d’una estona mirava per la mira. Si veia algú, disparava. Llavors corria cap a un altre arbre i tornava a amagar-se. Aleshores van dir: “Quan torni a disparar, sortirà corrent cap a l’arbre d’allà”. Van esperar que sortís corrent i quan els dos estaven a punt de disparar-li, van sentir una ràfega. L’home va caure mort. Però no van ser ells, sinó un altre republicà que també l’estava esperant. I llavors, com que encara es bellugava, va sortir un dels franquistes per estirar-lo i posar-lo a cobert. Però abans d’arribar, ja el van començar a disparar i quan va veure que no podia apropar-s’hi, el va deixar. Aquell franctirador es va morir. Però l’altre encara va creuar foc una estona, fins que va veure que estava perdut.

[Josep Pallerols parlant d’en Jaume Gascó. Horta, Barcelona]

 

Joan Aldavert. Amb ulls de nen. Recreació guerra civil espanyola

 

Quan estaven al combat hi havia un sergent, un altre soldat i ell, amb la metralladora. Era una metralladora txeca amb trípode. Una de les bales perdudes va matar el sergent. I aleshores a ell, com a soldat més veterà, li van donar la categoria de Cabo. Però no portava cap senyal ni res, perquè sinó l’haguessin mort. Anava amb la metralladora i s’instal·lava en un lloc on es podia protegir. Estava amb l’altre soldat, que era el que li anava passant la cinta de les bales. Tiraven unes quantes ràfegues i llavors s’aixecaven i marxaven a un altre costat. En el moment que marxaven, els morters franquistes bombardejaven el lloc on havien estat. Volien eliminar la metralladora. Anava més avall i s’atrinxerava altra vegada per seguir disparant. Però un cop es van quedar sense munició, va enterrar la metralladora al fang —el terra era moll— perquè si l’agafaven els nacionals no poguessin prendre-li l’arma. Va clavar els canons, no tota la metralladora, perquè així el fang entrava dins i deixava de funcionar. Això ho va fer perquè l’enemic no agafés la màquina i la fes servir per la guerra. Aleshores va dir al soldat que estava amb ell que marxés, perquè vindrien els nacionals. I va marxar. Dos soldats van venir: un era mallorquí i l’altre era gallec. Van dir que alcés les mans i així ho va fer. Com que ja estava apartat de la metralladora, li van preguntar on era. Ell va respondre que no en sabia res. L’arma que tenia a terra era el mosquetó (el fusell). L’havia deixat als peus quan van arribar els dos soldats. I el gallec li va posar el màuser a la cara per matar-lo. Estaven en guerra i ho podia fer si volia. Però el mallorquí li va donar un cop al fusell per apartar-lo i li va preguntar què feia. “¡Es un prisionero de guerra!”. Aquest mallorquí li va salvar la vida. També era franquista —Mallorca era de Franco— però va salvar-lo. Se’l van emportar presoner i el van posar en un camp de concentració.

[Josep Pallerols parlant d’en Jaume Gascó. Horta, Barcelona]

 

Joan Aldavert. Amb ulls de nen. Recreació guerra civil espanyola

 

L’ambulància volia ajudar a un noi, li havia d’obrir el cap. Ho havia de fer per analitzar què tenia o per treure-ho i salvar-lo. Ell no era pas metge. Va ser el mateix metge qui li va dir que necessitava que ho fes per tal de poder treballar. I el meu pare, amb unes tisores, ho va fer. No sé com va poder, però ell deia que ho va fer perquè sabia que era per salvar aquella persona. I jo sempre li deia que no hagués estat capaç de fer-ho. Estava a Utrillas, prop de Terol. Anava amb els rojos.

[Xavier Batista parlant del seu pare. Vallclara, Tarragona]

 

Joan Aldavert. Amb ulls de nen

 

El menjar que els donaven eren barreges. Però menjaven poca quantitat i a vegades passaven dies sense menjar. Quan estava a la Serra de Pàndols s’hi va passar tres dies sense menjar, disparant amb la metralladora. Va haver de baixar per anar a buscar menjar. I per fer-ho, va haver de passar per damunt dels morts. N’estava ple, tant de republicans com de nacionals. Semblava que haguessin sembrat la terra. Havien de baixar de nit per sobre dels morts, perquè, si no, els veien i els disparaven. Si no els portaven menjar, els donaven una galeta grossa i gruixuda. Tenien una olla petita que feia de plat —anava amb una anella agafada al cinturó— on hi posaven la galeta. Amb l’aigua de la cantimplora, la galeta s’inflava i ocupava tot el plat. Així passaven dos o tres dies sense menjar. Si no, el que feien era agafar el que trobaven. Un grapat de raïm, per exemple. Els hi donaven aigua, però quan havien d’anar a un combat fort els omplien la cantimplora amb un aiguardent que portaven amb camions. Feien un glop i es convertien en homes més valents. Entraven en combat sense por que els matessin.

[Josep Pallerols parlant d’en Jaume Gascó. Horta, Barcelona]

 

Joan Aldavert. Amb ulls de nen. Recreació guerra civil espanyola

 

Como fui voluntario… Formaron una bandera de Falange. Y muchos fuimos como voluntarios. Fuimos, precisamente, a Guadalajara. Era desde donde los italianos fueron a conquistar Madrid. Pero tardaron mucho tiempo en llegar y los rojos se rehicieron otra vez y atacaron a los italianos, logrando que reculasen. Y nosotros fuimos a Guadalajara, donde permanecimos en las trincheras. A mí me hirieron. Cuando atacaban por Teruel, hicimos un adelanto para entretenerlos y ganar fuerzas. Pero ese adelanto fue muy cortito. Y llegamos a un pueblecito que ahora no recuerdo cómo se llama. Y allí, cuerpo a tierra. Estuvimos allí. Porque como no se oía nada… Todo estaba en silencio. Pues yo tenía el vicio de fumar, y entonces me hice un cigarro y lo encendí. Y al estar sujetando el cigarro con la mano y puesto en los labios [alzando un poco el brazo y doblándolo para tomar el cigarro en la boca], me entró la bala por el brazo y fue a la espalda. No la atravesó, la espalda. Volvimos para atrás. Ya no hicimos nada más, en aquel sitio.

¿Entonces lo curaron?

Sí.

¿Cuánto tiempo estuvo de baja, en la enfermería?

No. No estuve nada. Nada, nada, nada.

¿Tiene alguna anécdota que quiera contar, de cuando estuvo en la guerra?

No recuerdo nada, apenas.

¿Conocía a la gente que iba con usted?

Sí.

¿Eran del pueblo, también?

¿Cómo? No, no sé. Éramos jóvenes. ¡Todos! Todos éramos jóvenes.

¿Y allí hizo amistades con sus compañeros?

No, no, no. Yo no recuerdo nada de eso. No me acuerdo. En el año 40, salieron unas noticias para ingresar en la Guardia Civil. Y, entonces, yo fui. Ingresé en la Guardia Civil. Y nos llevaron a [...] Barcelona. Y allí, en un cuartel, nos hicieron guardias. Allí estuve.

[Alfonso Prada. Portela, Galícia]

 

Joan Aldavert. Amb ulls de nen. Recreació guerra civil espanyola

 

No sé quanta gent hi deuria haver, que anés a la guerra. El que sé és quan van marxar. Hi van anar pocs. Dos o tres. Un ja va morir al cap de poc d’anar-hi, un que vivia a la carretera. I de la meva família, igual que jo. Lo germà  més gran que jo va anar a refugiar-se a Sarroca. I allí van agafar tots los que eren bons per fortificar. Però van estar-hi pocs dies. I l’altre germà gran se’n va anar a Caldes. I hi van viure vuit o nou mesos, lo temps que va durar la guerra. Jo vaig anar a Barcelona. Vam marxar tots cap a Barcelona. I a mi ja me van agafar a les quintes. A la quinta del 29. Vaig anar a la guerra, i tant. Vaig anar a fortificacions, perquè havien demanat cinquanta mil fortificants i cinquanta mil pel fusell. Jo vaig triar anar cap a fortificació. La gent amb la que vaig estar al front eren iguals que jo. Però n’hi havia de més grans i de més joves. No els coneixia pas. D’aquí Torres, era l’únic. Estava sol. Tenia dos o tres amics de Barcelona, que van vindre d’allà. Després anaven ingressant. Si ne faltava algun, ne posaven un altre. El record que tinc no és més que allà on he estat. Des de Barcelona nos van portar, amb camions, fins a Sunyer. A Sunyer vaig trobar la família. Hi havia el pare i la mare. I un germà ja l’havien enganxat. Se l’havien emportat també a fortificar. Era més gran que jo. Anava a la pala, durant la guerra. No vaig tocar cap arma fins acabada la guerra, que nos van portar a Berga. Allí nos van fer deixar les pales i me van donar un fusell més alt que jo. Però a la nit, quan nos van portar cap baix a Vic... Vam anar de Berga a Vic. A peu, i plovent. Quan vam sortir de Berga ja vam deixar el fusell. Cinquanta tiros, que nos van donar. I els vam tirar terra avall. Si havíem de caminar cinquanta quilòmetres amb l’aigua a l’esquena i carregats amb les armes aquelles... Llavors nos en van donar, quan vam tornar a arribar a baix. Nos van tornar a donar armes, a Vic. I a Vic me van enganxar. Nos van agafar los nacionals. Me van portar a un camp, a Cervera. Allà hi vaig estar tres o quatre mesos. Van vindre mon germà i el pare d’un altre per portar-nos quartos i veure com estàvem. I van anar passant dies.

[Pere Forcat. Torres de Segre, Lleida]

 

Joan Aldavert. Amb ulls de nen. Recreació guerra civil espanyola

 

El meu pare deuria tenir 24 anys. I el meu tiet, uns 22. A part d’ells, no hi havia cap conegut o membre pròxim a la meva família que hagués anat al front. I remarco que no van anar per convicció pròpia a lluitar pels republicans, sinó per obligació. Si no hi anaves, et mataven. Eren els mateixos republicans —els soldats republicans— els que et mataven. També podia ser que algun membre de la CNT o del PUM et matés per negar-te a anar-hi. L’exèrcit et reclutava i no tenies cap altra opció. Personalment, no conec a ningú que s’hagués negat a anar al front. Però en plena guerra hi havia abstencions. El meu pare mateix es va negar a disparar. A l’hora d’allistar-se, va ser diferent. Ningú deia res, perquè més valia no fer-ho. El meu pare va ser mobilitzat de Barcelona cap a Talavera de la Reina, prop de Madrid. I el seu germà, també. El meu pare va arribar a conèixer un o dos companys de files, amb qui va tenir bons tractes i amistat. Però un cop acabada la guerra, cadascú va marxar a casa seva. Amb els oficials no tenien massa bona relació. El meu pare el van posar com a assistent d’uns sergents i algun capità, en plena campanya de guerra. En comptes d’estar a primera fila, estava allà. I s’encarregava de portar-los el que li manaven, guardava les armes —pistoles, fusells i tot plegat— perquè no es matessin entre ells quan jugaven a les cartes. Perquè s’hi jugaven diners. Si no, feien apostes sobre els avions que volaven al cel i que es perseguien les cues mentre s’amartellaven. Ells deien quin creien que seria el que cauria. O fins i tot quan passava alguna ambulància pels ferits o alguna moto que portava el correu i la informació del front, es dedicaven a apostar si arribarien o no al seu destí. Perquè amb els morters i les metralladores era molt sovint que no hi arribaven. El meu sogre va estar a la part de Serra de Pàndols, i en Franco estava a Serra de cavalls. Era des d’allà que Franco dirigia el seu exèrcit. I a l’altre costat —a la serra de l’altra banda— estaven els republicans. I, és clar, podien passar tranquil·lament tres o quatre dies sense menjar. I quan anaven a buscar menjar de nit a alguna de les cases de pagès que hi havia per allà, trepitjaven morts. Tots el morts que s’apilaven.

[Josep Pallerols parlant del seu pare Josep Pallerols. Hostafrancs, Barcelona]

 

Joan Aldavert. Amb ulls de nen. Recreació guerra civil espanyola

 

El meu germà gran estava fent la mili. Estava a Calatayud. Però no va lluitar perquè el 18 de juliol va començar la guerra i el van afusellar el 16 d’agost. No va tenir temps de fer res. I el van afusellar per català. Bé, tenia tota una explicació. El meu germà estava a Saragossa i el capità era català, era de Barcelona. Els soldats de primera portaven un distintiu, i tots els catalans en portaven. En deien soldats de primera. I hi havia un tinent molt lleig —escarransit i tot— i es veu que es dedicaven a prendre-li les novies. I li van fer passar la punyeta l’any de la mili. Quan va venir la guerra, van ascendir el capità i el van enviar a Saragossa, mentre que el tinent va ser capità i es va quedar allà. Nosaltres vivíem al carrer Girona, i aquest carrer dóna a la roda de Sant Pere. És allà on hi ha l’estàtua de Rafael de Casanovas. I allà, em sembla que era pel maig, van fer un homenatge al Macià. En aquell moment no es donaven permisos als soldats, però en aquella ocasió sí que ho van fer. Permís per aquells soldats que volguessin assistir al funeral. Van venir tots els de Barcelona, com era evident. I els van matar a tots. Els van portar a Saragossa, on els van fer un consell de guerra ràpid i després els van afusellar. Tots el que havien vingut a Barcelona. I això era perquè estava rabiós amb ells, això el meu germà ho explicava. I com gaudien, fent-li la punyeta. Tenien les esquenes cobertes pel capità, podien fer el que volguessin.

[Maria Escorcell parlant del seu germà. Eixample, Barcelona]

 

Joan Aldavert. Amb ulls de nen. Recreació guerra civil espanyola

 

Els militars, tots ells —d’un bàndol i de l’altre— anaven vestits de la mateixa manera. No hi havia cap distinció. Del mateix color, els seus uniformes. Potser a l’hivern anaven més abrigats els de dretes, els republicans ho passaven més malament. Però depenia de la zona on et toqués estar. A Teruel, per exemple, sé que molts s’havien de tallar els dits dels peus o de les mans, pel fred. Però això a la part de Teruel, que era la més terrible. A l’hivern ja portaven un tabard, que era una peça de roba similar a una gavardina però més curta i més gruixuda. I també portaven uns pantalons més gruixuts. Però pel que fa al calçat, sempre era el mateix. Unes botes d’allò més gastades i que abrigaven tant poc que arribaven a perdre els dits. El meu pare i el meu germà van anar a la zona de Madrid. I allà van passar fred, però no com els que estaven a la muntanya.

[Josep Pallerols parlant del seu pare Josep Pallerols. Hostafrancs, Barcelona]

 

Joan Aldavert. Amb ulls de nen. Recreació guerra civil espanyola

 

El meu pare, un cop els sergents amb els que estava van marxar, va ser col·locat a la ràdio. Avisava els seus companys de com anava tot, d’allò que deien les comunicacions. Estava a dalt d’un campanar, des d’on anava mirant si s’apropava algú i, d’allò que sentia per la ràdio, ho comunicava als seus. I el que deien els seus, ho transmetia als altres que estaven a la ràdio. Perquè, és clar, la senyal no arribava. I com que allà s’hi va estar quatre o cinc dies, va pensar que podia mirar què hi havia pel poble. Com que estava mirant des del campanar i mai veia a ningú apropar-se, va baixar i va anar a un estable que es trobava prop del campanar. Allà va trobar un ase, una mula i un be. Els va lligar tots tres de la cua de la mula, fent una cadena de l’animal més petit al més gran. I va carregar l’ase amb un parell de sacs de blat, de mongetes i de tot el que va trobar. I ell mateix també va posar-se a sobre tot un munt de pans. Va sortir de l’estable i va veure que s’apropaven uns soldats. Parlaven espanyol, com ells. Perquè en aquella regió es parlava majoritàriament l’espanyol. I anaven en direcció al poble on ell es trobava. Va ser la confusió d’anar vestits amb els mateixos uniformes. No va ser fins que va veure que portaven uns moros amb ells, que es va adonar que eren franquistes. Aleshores va apagar l’emissora, o no sé si la va trencar. Però en el moment de baixar a corre-cuita, la mula no tirava. Estaven tots tres animals lligats amb una corda, i el primer no avançava. Ell provava d’estirar-los, però no li feien cas. I, mentrestant, li anaven disparant. Sentia com xiulaven les bales, que li passaven per damunt del cap. Ell sempre em deia que tenia un sant que el protegia. Un sant que feia que no pogués tocar-lo cap bala. Però com que veia que no tirava, va agafar només un parell de sacs, que els va carregar a la mula, i va muntar-hi a sobre amb els seus pans, abans no li deslligués la cua. I aleshores va començar a trotar, deixant els altres dos animals. I les bales vinga a xiular al seu darrere, però ninguna el va tocar. I seguint endavant amb la mula, es va trobar amb els seus companys. El van rebre sorpresos perquè deien que el donaven per mort. I quan van veure que portava menjar, es van repartir el botí i es van posar a menjar de valent. El meu pare no portava tot allò pels oficials, sinó pels seus companys. S’ho van fotre tot ells sols.

[Josep Pallerols parlant del seu pare Josep Pallerols. Hostafrancs, Barcelona]

 

Joan Aldavert. Amb ulls de nen. Recreació guerra civil espanyola

 

Aleshores, el seu germà no va arribar a lluitar?

No va anar a la guerra. Ens va enviar una carta dient que no ens preocupéssim, perquè ell a la guerra no hi aniria. La carta que ens va enviar la Creu Roja no deia que l’havien afusellat, però vam entendre que el missatge era que l’havien afusellat. I això va fer que anés contra els altres, contra els de dretes. I encara mantinc aquesta posició. Va ser massa dur. Llavors el meu germà petit també va ser militaritzat. El meu pare, quan va venir la guerra, com que teníem carbó, un veí el va col·locar com a cos de tren. Era mecànic. Arreglaven trens, però aleshores arreglaven cotxes i també van fer allò de reforçar cotxes. Van voler blindar-los, i llavors pesaven tant que no podien funcionar. Pesaven massa. Hi havia molta ignorància. El meu pare va ser militar sent ja gran. Tenia cinquanta-cinc anys.

[Maria Escorcell parlant de la seva família. Eixample, Barcelona]

 

Joan Aldavert. Amb ulls de nen. Recreació guerra civil espanyola

 

Els soldats estaven molt units, però no es portaven gaire bé amb els oficials. I tant era així com el fet que els oficials no es portaven tampoc bé amb els soldats. Era una enemistat mútua. Els soldats, evidentment, feien el que els manaven, perquè si no complien, els mataven. Però més d’un oficial d’aquests de camp, com un sergent, un suboficial o algun d’aquests de poc rang que anaven sempre amb la tropa, acabaven morts. Perquè com que més d’un no es portava bé amb els soldats, queien amb una bala perduda. Algun soldat deia: “Mira a on el tinc avui, aquest fill de puta”. I el disparava per l’esquena. Ningú podia veure a on tiraves, així que tenies tota la llibertat.

[Josep Pallerols parlant del seu pare Josep Pallerols. Hostafrancs, Barcelona]

 

Joan Aldavert. Amb ulls de nen. Recreació guerra civil espanyola

 

No eren experimentats amb les armes, i quan va anar avançant el conflicte van començar a cridar a files a més homes. I aleshores es veien nois de disset o divuit anys que no paraven de demanar la mare. Estaven allà per aparentar, perquè l’enemic veiés que hi havia tropes. No feien ni la mili i ja estaven entre els altres. El meu pare m’explicava que els sentia plorar. I veia com els oficials els feien pujar per un terraplè per atacar. Però anaven amb les mans enlaire i plorant, rendint-se. Però no els hi feien cas i els metrallaven. Sense armes, plorant i cridant la mare. I tot i així els esbandien com si res.

[Josep Pallerols parlant del seu pare Josep Pallerols. Hostafrancs, Barcelona]

 

Joan Aldavert. Amb ulls de nen. Recreació guerra civil espanyola

 

Hi ha una història curiosa a la meva família. La meva tieta, que és la gran, tenia un novio amb el que s’havia de casar just quan va esclatar la guerra. Llavors van decidir no casar-se fins que acabés la guerra, malgrat que ho tenien tot a punt. Perquè, com que van ser mobilitzats els seus germans, van decidir esperar. El seu novio, que era d’una masia prop de Manresa, no volia anar a la guerra. Va desertar. I aquestes coses de la vida... Va venir a amagar-se a casa meva. Com que era de Manresa i allà no es podia quedar, va venir. Ajudava el meu avi —el que havia de ser el seu sogre—, però es veu que va caure del carro amb el que portava la llenya i al cap d’uns dies va tenir una hemorràgia interna com a conseqüència d’aquest accident. Encara no havia acabat la guerra que ja era mort. Tenia molta por a morir a la guerra i no hi va anar. Però la mateixa vida el va portar a tenir un accident i morir abans que acabés la guerra. Aquesta tieta meva mai més es va tornar a casar. Es va quedar soltera tota la vida.

[Roser Puig parlant d’un cas familiar. Horta, Barcelona]

 

Joan Aldavert. Amb ulls de nen. Recreació guerra civil espanyola

 

El meu pare no va disparar mai. A ell, quan li donaven una arma, automàticament la tirava. Ni la portava a sobre, no volia cap arma. Ell deia que ja el protegia un sant i que no li calia anar armat perquè no pensava matar a ningú. A ell ningú li havia fet res i per això no volia acabar amb una vida innocent. Deia que aquells que estaven a l’altre bàndol eren iguals que ells, que no hi havia culpables.

[Josep Pallerols parlant del seu pare Josep Pallerols. Hostafrancs, Barcelona]

 

Joan Aldavert. Amb ulls de nen. Recreació guerra civil espanyola

 

Quan es ve d’una guerra, no ets els mateix. El meu pare va tornar molt malament. No estava a casa, se’n volia anar sempre. Se n’anava amb una prostituta deixant la família i després tornava. La meva mare i la mare del meu pare ho van anar a consultar amb un metge, i aquest va dir que a la llarga se li passaria. Deia que era de l’estrès que portaven. Tornaven esverats i ja no eren tampoc els mateixos.

[Josep Pallerols parlant del seu pare Josep Pallerols. Hostafrancs, Barcelona]

 

Joan Aldavert. Amb ulls de nen. Recreació guerra civil espanyola

 

El meu pare i el seu germà es van assabentar de la fi del conflicte quan els van agafar presoners. Tots dos van ser tancats en un camp de concentració. Durant la guerra, tots dos havien lluitat per separat i també van ser enviats en diferents camps. I tots dos van estar cinc o sis mesos tancats.

[Josep Pallerols parlant del seu pare Josep Pallerols. Hostafrancs, Barcelona]

 

Joan Aldavert. Amb ulls de nen. Recreació guerra civil espanyola

 

Podeu llegir les entrevistes completes d’aquests testimonis i de molts més al llibre Amb ulls de nen (II). Entrevistes a la darrera generació que va viure la Guerra Civil a Catalunya.

 

Joan Aldavert. Amb ulls de nen. Recreació guerra civil espanyola

 

Joan Aldavert. Amb ulls de nen. Recreació guerra civil espanyola

 

Joan Aldavert. Amb ulls de nen. Recreació guerra civil espanyola

 

Joan Aldavert. Amb ulls de nen. Recreació guerra civil espanyola

 

Joan Aldavert. Amb ulls de nen. Recreació guerra civil espanyola

 

Joan Aldavert. Amb ulls de nen. Recreació guerra civil espanyola

 

Joan Aldavert. Amb ulls de nen. Recreació guerra civil espanyola