Vés al contingut
Switch Language

Crítica de "En las cárceles de Franco", de Clemente Sánchez

Portada "En las cárceles de Franco"

EN LAS CÁRCELES DE FRANCO, de CLEMENTE SÁNCHEZ. Una novel·la autobiogràfica que explica el que va significar viure empresonat durant el franquisme, passar pràcticament tota una joventut tancat. He volgut fer la crítica d’aquest llibre a causa de la situació actual a Espanya, ja que per molt que, com tants altres, estava convençut que vivíem temps millors, que la llibertat d’expressió ja era un dret imprescindible per a la societat, ara torna a haver presos polítics. Crec que és un bon moment per mirar enrere, cap a una altra època, que no ens és tan llunyana. Que provem d’entendre els nostres orígens, d’on venim i què succeí aleshores, perquè només així podem corregir-ho en el present.  

Clemente Sánchez, membre del Partido Comunista de España i comissari polític, n’és el protagonista. Un cop mort Francisco Franco i acabada la dictadura, comença a escriure les seves memòries. Ho fa de manera desbocada: a vegades sense menjar, dormint poc, aturant-se en qualsevol lloc per poder enregistrar els seus records damunt del paper. I és precisament aquesta necessitat de ser recordat, d’expulsar tot allò que havia estat guardant en el seu interior, el que admiro d’ell.

Allistat voluntàriament, lluita en el bàndol republicà fins que perden la guerra. Aleshores intenta travessar la frontera per no patir les represàlies, però a l’últim moment s’adona que no vol abandonar el seu país, perquè no sap on anar. Prefereix quedar-se. És capturat i passa deu anys reclòs, sent traslladat constantment de presó.

Destaco d’aquest llibre el narrador. Es tracta d’experiències reals, relatades per qui les va viure. Per això hi abunda una narració amb forma de resumen, malgrat que sovint introdueix diàlegs i fins i tot escenes senceres per permetre que el lector connecti molt més amb la història. A més, en Clemente era un jove amb gran talent artístic, com podem comprovar. S’hi inclouen poemes, escrits i molts retrats que feia ell mateix per mantenir-se ocupat a la presó. D’aquesta manera, els personatges que hi van apareixent de tant en tant van acompanyats per un dibuix molt detallat o bé una caricatura que els confereix un rostre i els fa de carn i ossos. També hi ha fotografies amb altres presos. I és que la relació amb els altres reclusos m’ha sorprès especialment. La unió que hi havia entre els membres del PCE, la camaraderia, que moltes vegades podia arribar a salvar vides, i la reafirmació dels seus ideals, tot i que comportava els seus perills. Una amistat i solidaritat que feia que fossin com una família. Donde hay un comunista está el Partido. Tot i així, també va haver gent que delatava i les presons eren plenes d’espies, que s’infiltraven entre els altres i anaven extraient-ne informació. Quan això succeïa, les conseqüències eren tràgiques.

En el següent passatge en Clemente explica com es va organitzar el Partido dins de la presó: Hasta entonces, en el ámbito político, solo había afecto y pequeñas charlas a hurtadillas entre los afines a los partidos, ya disueltos como defensores de la causa perdida. El partido comunista fue el primero en reorganizarse clandestinamente, incluso a riesgo de sufrir mayores represalias. Se crearon células de militantes a las que se denominó comunas en las que se agrupaban mitad por mitad los que disponían de alguna ayuda exterior y los que no recibían nada. Los alimentos de los paquetes pasaban íntegros a la comuna y eran administrados escrupulosamente por la ‘madre’, apelativo del camarada que se encargaba de distribuir el condumio por partes iguales. Y así, cuando había víveres, todos comíamos y, cuando se agotaban, todos pasábamos hambre”.

I és que el tema de l’alimentació és molt tractat en aquest llibre. A la majoria de les presons només menjaven allò que els duia els familiars, que malvivien per tal de poder-los alimentar. I aquells presoners que no tenien família o bé es trobava també a la presó, estaven condemnats a morir de gana.  

Las cáscaras de plátano o naranja jamás llegaban al cubo de la basura. Si los escasos desperdicios de la cocina intentaban atravesar el patio en alguna ocasión, eran tomados por asalto y no quedaba ni señal de ellos. [...] Un recluso se apoderó de un hueso y, acurrucado en un rincón, se dispuso a roerlo ansiosamente, lo que no supondría ninguna sorpresa si no fuera porque otros dos, tan famélicos como aquel, se colocaron enfrente haciendo cola para cuando lo soltara. Yo me disponía a comer media naranja que me había alcanzado en la comuna cuando observé la escena. No pude soportarlo, me acerqué y se la ofrecí al último.

—Toma hombre. ¿Qué puedes esperar que quede del hueso?

Me miró fijamente con sus ojos hundidos en el cráneo, sin pronunciar palabra, tomó la semiesférica porción y se la comió sin molestarse en mondarla. No abandonó su posición, dirigió de nuevo la vista al hueso y siguió esperando su turno.

Un altre punt important és la relació amb la seva dona i la seva mare, les quals —com diu el seu propi fill en el pròleg— “se sacrificaron para sostenerle, para hacer llegar a la prisión alimentos que la familia conseguía trabajando penosamente y quitándoselo de la boca. Algún día habrá que hacer un monumento a las madres y esposas de los republicanos perseguidos que lo sacrificaron todo para sostenerles”. I amb el seu pare i el seu germà. Aquest darrer estigué molt vinculat amb el Partido i per això acaba sent afusellat ja a la primera presó —que no era una presó com a tal, sinó l’església del poble, on van apilonar centenars de persones que anaven depurant de la nit al dia amb el famós “¡Oído a la lista!”. Crec que és una de les escenes més impactants, quan tots dos germans s’acomiaden. En Santiago, el germà del protagonista, ja va emmanillat i el duen al paredó.

En Clemente és també un testimoni directe del tracte rebut a la presó: les tortures, els insults, la relació amb els guardes, els càstigs, els treballs forçats i, fins i tot, experiments que feien amb els malalts. També veiem els afusellaments, els judicis ràpids, les llargues esperes. De vegades les condicions eren tan pèssimes com explica el mateix protagonista: “Los continuos aluviones de gente fueron recargando el local hasta no caber sentados. El antiguo y recio portón de la entrada estaba permanentemente cerrado y las dos ventanas de que disponía habían sido tapiadas previamente con ladrillos y cemento; tan solo quedaba abierto un pequeño agujero de menos de diez centímetros de diámetro que apenas permitía pasar la luz del día y mucho menos el aire para respirar. Tan insoportable era la atmósfera reinante que nos relevábamos para pegar la nariz contra la pared en las proximidades del agujero, dado que se deslizaba hacia abajo un chorrillo de aire fresco que aspirábamos con avidez”.

Definitivament, penso que es tracta d’una novel·la molt recomanable per comprendre millor com era la vida dels presos polítics duran la dictadura i també per fer així un petit homenatge a les famílies que ho van passar tan malament i que encara ara no han rebut el reconeixement necessari. Us animo a llegir-la!