Vés al contingut
Switch Language

Entrevista a en Joan Aldavert a la revista Mirall en motiu del seu llibre “Barça ou barzakh”

La revista Mirall ha entrevistat en Joan Aldavert en motiu del seu llibre Barça ou barzakh. Vivències en un centre d’acollida per a Menors Estrangers No Acompanyats (MENA). Entrevistes sobre la immigració. L’entrevista l’ha fet l’Helena Bertran Callao, qui també s’ha encarregat de redactar l’article. En Joan Solé n’ha fet les fotografies. Més enllà de tractar l’experiència d’en Joan Aldavert en un centre i l’actualitat social, han parlat també del seu procés de creació literària, així com els orígens de la seva vocació com a escriptor.

 

Joan Aldavert. Barça ou barzakh. Revista Mirall

 

L’entrevista, com podeu veure a les imatges, ha tingut lloc a la Universitat de Barcelona, a la Central. Concretament, al pati de lletres. “Els mitjans de comunicació els han despersonalitzat, […] representen la immigració amb un noi que esnifa cola, i no és així” és el titular que han escollit per resumir el que ha explicat en Joan.

Podeu llegir l’article sencer a l’enllaç. A continuació, us en deixem alguns fragments.

 

Joan Aldavert. Barça ou barzakh. Revista Mirall

 

En el teu llibre narres la teva experiència en un centre d’acollida per a Menors Estrangers No Acompanyats (MENA). Expliques que no tenies formació ni experiència en educació social. Quin havia sigut el contacte que havies tingut amb aquestes persones abans d’arribar al centre? (Idees, amistats, notícies…)

Vaig partir de zero; en aquell moment estava estiuejant i buscava feina. A les xarxes socials vaig veure que un amic demanava gent urgentment en un centre, i jo vaig oferir-me; em van anar passant d’un contacte a un altre per informar-me, però jo no sabia ni on era el centre, ni l’horari (finalment van ser onze hores en torn de nit), ni el col·lectiu de gent amb qui treballaria (subsaharians menors d’edat). Necessitaven un noi perquè eren només dues educadores de nit i els calia un educador, només sabia això i vaig acceptar. Els va sorprendre que estudiés literatura però els calia gent urgentment.

Quan dius que els calia un educador és perquè els calia un noi perquè les dues noies no podien fer-se’n càrrec sense algú de gènere masculí?

 No penso que fos en aquest sentit. Hi havia moltes més noies, em sembla. El que és evident és que es necessiten educadors dels dos sexes perquè calen referents. Són nois que venen amb l’estigma del masclisme, i n’hi havia algun que ni tan sols mirava les noies i no volia parlar amb elles; per tant, en aquest cas sí que calia un educador. És també una qüestió de confiança, hi ha nois que tenien molta confiança en les noies i d’altres que en tenen més amb els nois. Com jo era jove (el més jove del centre) i ells també, teníem molta confiança, per exemple. Trobo que així és el vincle: no depèn de si ets home o dona si no quina confiança aconsegueixes amb els nois.

Expliques episodis com el de les festes de Gràcia en què demostres com, tot i les diferències socials, tu i la resta de joves del centre teníeu molt en comú. També narres com, de vegades, enxampàveu algun dels joves amb marihuana o enmig d’una fugida i llavors havíeu de renyar-los. Per qüestions d’edat estàs molt proper a aquestes persones i és possible que t’hagis trobat en situacions semblants a l’hora de rebre algun càstig. D’alguna manera has hagut de fer tasques de pare a persones de la teva edat. Com ha afectat això a la teva experiència?

Havia de fer de pare no només d’adolescents sinó també de majors d’edat, perquè al principi no s’havien fet encara les proves de l’edat i més endavant vam saber que hi havia nois que tenien inclús trenta anys. En aquest sentit és una situació que et fa treure l’instint de pare i que a l’hora de tractar-los puguis parlar des d’una responsabilitat per complir la teva feina.  Més que un pare acabes sent un germà; a l‘Àfrica tenen molt la idea de comunitat i germanor.

[...]

Sempre parles en masculí quan et refereixes a les persones menors d’edat amb qui treballaves. No hi havia noies?

Hi ha centres per nois i centres per noies. Quan em vaig informar em van explicar que hi ha molts tipus de centres diferents: n’hi ha per marroquins, subsaharians i centres per noies amb diversitats funcionals, per exemple. Jo només conec la realitat del centre on vaig ser i era només de nois subsaharians, que són un vint per cent dels immigrants que venen.

Separar per nacionalitats i per gèneres et sembla una manera de facilitar aquesta feina?

Sí. Tot i que inclús als mateixos subsaharians no els acaba d’agradar aquest terme per designar-los, penso que serveix per distingir-los entre altres col·lectius, com els marroquins, que són molt diferents culturalment i conductualment. Em sembla molt bo separar-los per qüestions de convivència: hi ha malestar entre diversos col·lectius, i és normal perquè procedeixen de països molt allunyats. Tenen molts prejudicis entre ells i hi ha una difícil convivència. Per exemple, molts explicaven que al Marroc els estovaven i d’altres parlaven del racisme que pateixen per part dels marroquins. Està bé separar-los per aquestes diferències i perquè, pel que m’han explicat en cossos policials,  les conductes que tenen són molt diferents: els marroquins són molt violents i normalment els subsaharians són molt més tranquils. El fet de separar-los fa que hi hagi una especialització i que s’afavoreixi la germanor entre ells, que formen part del mateix col·lectiu.

[...]

Tens vint-i-un anys i ets estudiant. Això t’ha suposat algun problema a l’hora de publicar els teus llibres o fer-ne difusió?

Jo tinc clar que vull escriure. Sempre he dit que volia ser escriptor, de fet tinc record de no saber llegir ni escriure però agafar una llibreta, inventar-me una història en veu alta i simular que l’escrivia; després quan intentava llegir-la no l’entenia i demanava als meus pares que ho fessin i evidentment tampoc ho entenien perquè només hi havia ratlles dibuixades.  No sabia ni llegir i ja deia que seria escriptor. El primer llibre el vaig escriure amb setze anys i així va començar el procés: intento canviar d’estil perquè estic creixent i precisament la joventut és per poder explorar i experimentar diferents registres.

La joventut no és un impediment.

No. A vegades la joventut tanca moltes portes: la gent gran o la mateixa gent jove és una mica reticent a fer cas algú jove, perquè acabem de començar i hi ha el prejudici que no serem gaire bons. Aquesta limitació a la vegada és una oportunitat: ser jove i tenir interès per nous projectes fa que de vegades t’intentin ajudar i això dóna ales.

Com ha estat el procés per arribar a publicar els teus escrits?

En plegar del centre em van convidar a la ràdio per parlar d’immigració i em vaig adonar que era quelcom molt puntual i jo volia que quedés per escrit per poder-ho compartir i que perdurés en el temps. El meu germà va ser qui va dir-me que en fes un llibre. En altres llibres sovint anoto fragments en papers i els estiro a terra per fer-ne un mapa, en faig com una escaleta i a partir d’aquí escric, en aquest cas el vaig escriure dues o tres vegades entre a mà i ordinador, i les entrevistes van ser llargues però em vaig marcar per objectiu treure’l per Sant Jordi.

[...]

Fer entrevistes sobre immigració t’ha ajudat a desmitificar tòpics que tenies apresos? O a corregir algun prejudici que tenies abans d’endinsar-te en aquest món?

Sí. Després de conèixer aquest col·lectiu veig que la realitat és diferent. Evidentment hi ha nois que roben però això no representa el que fa la majoria. Fent les entrevistes volia combatre rumors i llegendes urbanes, per exemple al centre m’havien donat informació que fent les entrevistes vaig desmitificar. Jo partia del rumor, era com qualsevol lector i a través del llibre he pogut conèixer el que és la realitat.