Vés al contingut
Switch Language

Entrevista de la Universitat de Barcelona a en Joan Aldavert en motiu del seu llibre “Barça ou barzakh”

La Universitat de Barcelona (UB) ha entrevistat en Joan Aldavert pel seu llibre Barça ou barzakh. Vivències en un centre d'acollida per a Menors Estrangers No Acompanyats (MENA). Entrevistes sobre la immigració. És la primera vegada que entrevisten a un alumne, ja que normalment a la seva web només hi surten professors o doctors nacionals i internacionals. Abans d’entrevistar en Joan, ja li van mencionar que es tractava d’una excepció. Els havia semblat molt interessant la temàtica i el treball de camp que el jove escriptor havia fet, així com les entrevistes que havia realitzat. Per això van decidir trencar amb la seva pròpia normativa acadèmica i entrevistar en Joan Aldavert, alumne de la universitat.

 

Joan Aldavert. Universitat de Barcelona
En Joan Aldavert a l'edifici principal de la Universitat de Barcelona

 

Podeu llegir l’article sencer a l’enllaç. L’han publicat en català, castellà i anglès a la pàgina principal de la Universitat de Barcelona.

Us en deixem també alguns fragments en català, castellà i anglès.

 

[Català]

«Joan Aldavert és alumne d’Estudis Literaris de la UB. La seva vocació és escriure, concretament ficció, i és cap on està dirigint la seva formació. El llibre que acaba de publicar, Barça ou Barzakh, no és, però, cap novel·la ni cap relat curt fruit de la imaginació, sinó la narració de la seva experiència l’estiu passat com a educador en un centre de menors estrangers no acompanyats (MENA). En aquesta entrevista fa algunes pinzellades d’aquesta vivència personal, de com l’ha vinculada a la seva activitat com a jove escriptor i de com ha influït en la seva visió sobre el fenomen de la immigració.»

 

«Què et va sobtar més dels joves immigrants?

La seva alegria després de tot el que havien passat, les seves ganes de relacionar-se i la seva curiositat per saber sobre aquells que els envoltaven. Són adolescents que comencen de nou, en una altra terra. I, en certa manera, fan noves amistats. Tant amb els altres nois amb qui conviuen com amb els educadors. La il·lusió és, potser, el seu tret més distintiu. Aquesta mateixa il·lusió és la que ha fet que emprenguessin un viatge tan arriscat com aquest, que topessin amb una realitat que sovint els resulta desil·lusionant, que no encaixa amb la seva pròpia fantasia. Però és la il·lusió en si mateixa la que els permet seguir endavant. Es creen moltes expectatives que segurament no arribaran a bon port —com, per exemple, creure que jugaran al Barça—, però mentre les tenen poden anar avançant.

Una altra cosa en què em vaig fixar, ja durant la primera nit, és que, majoritàriament, són molt agraïts. Sabien que estàvem allà per cuidar-los i, descartant alguns casos excepcionals, miraven de fer-nos la feina més fàcil. Alguns sovint ens ajudaven, feien d’intermediaris o assumien papers determinats per agilitzar tasques. Són nens obligats a madurar abans d’hora, com si haguessin sortit d’una incubadora de manera prematura. Van abandonar l’Àfrica i les seves famílies per aconseguir un futur millor i diners per enviar a casa. Ja parteixen d’aquesta gran responsabilitat, la que s’exigeix a un adult amb fills. Però ells ni tan sols han tingut temps de ser pares i, pràcticament, tampoc de ser fills. Per això continuen sent nens i els cal referents que els guiïn, com poden ser els educadors o altres adults que ocupin aquest rol.»

 

[Castellà]

«Joan Aldavert es alumno de Estudios Literarios de la UB. Su vocación es escribir, concretamente ficción, y es hacia donde está dirigiendo su formación. El libro que acaba de publicar, Barça ou Barzakh, no es, sin embargo, ninguna novela ni ningún relato breve fruto de la imaginación, sino la narración de su experiencia, el pasado verano, como educador en un centro de menores extranjeros no acompañados (MENA). En esta entrevista da algunas pinceladas sobre esa vivencia personal, sobre cómo la ha vinculado a su actividad de joven escritor y cómo ha influido en su visión acerca del fenómeno de la inmigración.»

 

«¿Qué te sorprendió más de los jóvenes inmigrantes?

Su alegría después de todo lo que habían pasado, sus ganas de relacionarse y su curiosidad por saber acerca de aquellos que les rodeaban. Son adolescentes que empiezan de nuevo, en otra tierra. Y, en cierto modo, hacen nuevas amistades, tanto con los demás chicos con quienes conviven como con los educadores. La ilusión es, quizás, su rasgo más distintivo. Esa misma ilusión es la que ha hecho que emprendieran un viaje tan arriesgado como el suyo, que toparan con una realidad que a menudo les resulta desilusionante, que no encaja con su propia fantasía. Pero es la ilusión en sí misma la que les permite seguir adelante. Se crean muchas expectativas que seguramente no llegarán a buen puerto —como, por ejemplo, creer que jugarán en el Barça—, pero mientras las tienen pueden ir avanzando.

Otra cosa en la que me fijé, ya durante la primera noche, es que en su mayoría son muy agradecidos. Sabían que estábamos allí para cuidarlos y, descartando algunos casos excepcionales, trataban de hacernos el trabajo más fácil. Algunos nos ayudaban a menudo, hacían de intermediarios o asumían papeles determinados para agilizar el trabajo. Son niños obligados a madurar antes de tiempo, como si hubieran salido de una incubadora de forma prematura. Abandonaron África y sus familias para conseguir un futuro mejor y dinero que enviar a casa. Ya parten de esa gran responsabilidad, la que se le exige a un adulto con hijos. Pero ellos ni siquiera han tenido tiempo de ser padres y, prácticamente, tampoco de ser hijos. Por eso siguen siendo niños y necesitan referentes que los guíen, como pueden ser los educadores u otros adultos que ocupen ese rol.»

 

[Anglès]

«Joan Aldavert is a student of Literary Theory and Comparative Literature of the UB. His vocation is writing, especially fiction, and this is where he is heading his career to. The book he just published, Barça ou Barzakh, is neither a novel nor a short story coming out of his imagination, but the narration of his experience as educator in a center for foreigner unaccompanied minors. In this interview, he shares some details of his personal experience, and how he has connected this to his activity as young writer and how it made an impact on his view on the phenomenon of immigration.»

 

«What surprised you the most about the immigrants?

They were very happy, after everything they had been through, they were eager to meet others and curious about the other people. They are teenagers who are starting from zero, in another place. And in some way, they are making new friends. Both with the other teens and with the educators. This hope is what made them start such a risky journey, and found a reality that can be hopeless, because it does not fit with their dreams. But this hope is what makes they eager to continue, they create expectations that will probably be different than what they want —like, for example, playing for Barça—, but they can go on while they think about this.

Another thing I realized the first night is that most of them are really grateful. They knew we were there to look after them and, except for some cases, they tried to make it easier for us. Some of them helped us, and acted as intermediaries or took certain roles to make the process go faster. They feel forced to mature before they should, as if they had come out from an incubator prematurely. They left Africa and their families to get a better future and money to send home. They already have this big responsibility, the same an adult has with children. But they did not have time to be parents nor children either. This is why they are still kids and they need models to follow, like the educators or other adults.»

 

Joan Aldavert. Universitat de Barcelona
En Joan Aldavert amb el seu llibre "Barça ou barzakh" durant l'entrevista