Vés al contingut
Switch Language

Entrevista a Joan Aldavert als informatius de La Xarxa televisions pel seu llibre “Barça ou barzakh”

En Joan Aldavert va ser convidat ahir als informatius de La Xarxa televisions per parlar de la seva experiència dins d’un centre d’acollida i del seu llibre Barça ou barzakh. Vivències en un centre d’acollida per a Menors Estrangers No Acompanyats (MENA). Entrevistes sobre la immigració. L’entrevista va durar mitja hora i es va emetre en directe a totes les televisions locals (públiques i privades) de Catalunya. També al canal El Punt Avui.

L’encarregada de fer l’entrevista va ser la Vanessa Raja. Van parlar de molts temes diferents: sobre el cas dels nois que hi havia al centre tot i ser majors d’edat, sobre el fet que arribessin aquí sense pares ni referents, sobre les converses que en Joan va mantenir amb alguns dels menors... Una entrevista que, en definitiva, resumeix molt bé què és el que va viure en Joan quan va ser contractat d’urgència en un dels centres que es van obrir a Catalunya.

Podeu veure l’entrevista completa a l’enllaç del nostre Youtube:

https://www.youtube.com/watch?v=NbclPXqGErc&t=651s

 

Joan Aldavert. Barça ou barzakh

Us deixem també alguns fragments de l’entrevista transcrits:

 

«Tenies contacte directe amb els nois, tot i que feies torns de nit. Hi havia unes franges en les quals coincidíeu. Hi ha hagut algun moment en el qual he tingut la sensació que els hi havíeu de fer com de pares... “Tanca el mòbil, vés a dormir, apaga la tele, la roba no la deixis aquí...”. T’has sentit en aquest perfil? Dir: “Tinc la sensació que els hi estic fent de pare”. Més encara tenint en compte que tenies pocs anys més que ells.

Exacte. De fet és com si fossin els meus fills, els meus nens. I és curiós perquè en aquell moment no s’havien fet encara la prova de l’edat i alguns fins i tot eren majors d’edat i tenien trenta anys. I aleshores jo era com el pare d’algú que era mes gran que jo.

Trenta anys?

Sí. Després, evidentment, amb la prova de l’edat ja els van anar distribuint a una altra banda. Però al principi era això... Jo era com el pare de tots aquells nois, que moltes vegades tenien una diferència d’edat molt petita amb mi o que fins i tot eren més grans que jo. Però em va agradar molt l’experiència perquè érem com els seus referents. Nosaltres, com a educadors socials, som els tutors. Ells abandonen les famílies que tenen a l’Àfrica i vénen aquí. Però segueixen sent menors d’edat. Aleshores necessiten algú que els recolzi, algú que sigui com una influència per ells. Nosaltres hem de fer aquest paper.»

[...]

«Com que teniu aquest contacte directe... Convivíeu amb ells. Sobretot durant aquestes últimes hores del dia i les primeres hores del matí... Què us explicaven? Perquè possiblement en alguns moments es van generar aquestes situacions de complicitat en què ells estaven més relaxats i us podien explicar històries. De què parlàveu?

A mi m’agradava molt parlar amb ells, sobretot a Horta. Sempre ho aprofitava. A Horta hi havia com un parc, a fora. I allà hi havia unes taules. Es posaven en rotllana i començaven a xerrar. Et convidaven i també estaves amb ells parlant. Tu els preguntaves coses sobre el seu país, t’anaven explicant... Et preguntaven si aquí hi havia feina. Perquè ells vénen aquí per treballar. També t’assabentaves una mica de com era la seva tradició, a l’Àfrica. Com és viure en família, les motivacions per les quals han vingut aquí. T’explicaven la seva història. Per exemple, com la policia marroquina els havia apallissat quan venien aquí. Un d’ells anava coix, tenia malament la cama. Alguns fins i tot t’ensenyaven fotografies en les quals es veia que estaven al desert. Tu anaves veient detalls de les seves històries. Vam tenir també durant tres nits un noi de Síria. Recordo que va venir quan jo estava treballant a la nit, que el vam recollir i li vam fer la fitxa. Però a l’hora d’apuntar les seves dades, va dir que no podia. Que li feia molt mal el canell i que si podíem fer-ho nosaltres per ell. Tenia cicatrius als canells i claus al ventre. Ens va explicar que s’ho havia fet en un camp de refugiats, a Grècia, quan va saltar des d’un quart pis per escapar-se.»