Vés al contingut
Switch Language

Entrevista d’en Joan Aldavert a Conxita Vila, una de les dones exiliades durant la guerra civil que va parir a la Maternitat d’Elna

El dia 01 d'abril farà 80 anys de la fi de la Guerra Civil Espanyola. En Joan Aldavert va entrevistar la Conxita Vila pel seu Treball de Recerca “Amb ulls de nen", que va ser guanyador de la 8ª Mostra de Recerca Jove de Barcelona i finalista del Premi de Recerca Vila de Palamós 2015-2016. Aquest treball va ser posteriorment adaptat per nosaltres en format llibre. Concretament, dos volums. El primer es titula Amb ulls de nen (I). Un retrat de la Segona República, la Guerra Civil i la Postguerra a Catalunya (editorial Alda Talent) i és el treball en si, en el qual en Joan analitza els esdeveniments de l’època posant-los en relació amb el testimoni d’avis i àvies que va entrevistar. El segon es titula Amb ulls de nen (II). Entrevistes a la darrera generació que va viure la Guerra Civil a Catalunya (Alda Talent) i, com el seu nom indica, és el recull de les més de trenta entrevistes que va fer en Joan a testimonis de les quatre províncies catalanes. Una de les persones amb les quals va parlar en Joan mentre feia aquest treball d’investigació va ser la Conxita Vila.

La Conxita Vila (nascuda a Osor i actual resident de Platja d'Aro) és una dona que es va exiliar per amor a finals de la Guerra Civil i que va parir a la coneguda Maternitat d’Elna, a la Catalunya Nord. El seu marit tenia un càrrec important durant la Segona República i va ser perseguit pel franquisme fins el dia de la seva mort. Mai va poder tornar al seu país. Quan en Joan la va entrevistar, ja no hi veia i pràcticament no hi sentia, però tot i així la seva memòria continuava intacta. Un gran exemple de la seva força vital és quan va començar a recitar un dels seus poemes de memòria (a l’enllaç podeu veure el vídeo que hem penjat al nostre Facebook). Un poema que, precisament, va escriure a l’exili i que anava dedicat al seu marit. La Maternitat d’Elna va ser fundada per l’Elisabeth Eidenbenz, una infermera suïssa que va acollir a centenars de dones republicanes refugiades a França després de fugir de la Guerra Civil Espanyola.

 

La Conxita Vila fotografiada pel diari El País
La Conxita Vila fotografiada pel diari El País: www.elpais.com

 

En Joan no ha sigut l’únic que ha tingut el privilegi d’entrevistar la Conxita. També ho va fer l’Assumpta Montellà, que va incloure les seves vivències en el seu llibre La Maternitat d’Elna. I fa poc va sortir en un article del diari El País (com podeu veure a l’enllaç que posem a continuació). La història de la Conxita serà inclosa molt aviat en una pel·lícula, Llum d’Elna, que narra precisament el que es va viure a la maternitat. Aquí podeu veure l’article d’El País que fa referència a aquest fet:

https://elpais.com/ccaa/2017/03/18/catalunya/1489868588_356104.html

 

La Maternitat d'Elna
La Maternitat d'Elna. Fotografia publicada al diari El Nacional: www.elnacional.cat

 

Aprofitem també per deixar-vos alguns fragments de l’entrevista que va fer en Joan Aldavert a la Conxita Vila. Si voleu llegir l’entrevista completa, la podeu trobar al llibre Amb ulls de nen (II). Entrevistes a la darrera generació que va viure la Guerra Civil a Catalunya. A l’enllaç següent podeu veure la Conxita recitant de memòria el seu poema, a mitja entrevista. De jove li agradava escriure poesia, era una de les seves grans aficions. Durant el seu exili, hi va dedicar tant de temps i esforços com va poder.  

https://www.facebook.com/aldaeditorial/videos/560960121088515/

 

Poema de la Conxita Vila titulat "Primavera", que en el vídeo recita de memòria.
Poema de la Conxita Vila titulat "Primavera", que en el vídeo recita de memòria.

 

Amb ulls de nen (II). Entrevistes a la darrera generació que va viure la Guerra Civil a Catalunya
Amb ulls de nen (II). Entrevistes a la darrera generació que va viure la Guerra Civil a Catalunya, de Joan Aldavert

 

Només hi vaig estar un mes, a la Maternitat d’Elna, esperant que arribés el meu fill. Hi vaig conèixer gent. Però no va ser un dels pitjors moments. Quan vaig tenir la criatura, ja tenia el marit a casa. En canvi, he trobat moltes pobres dones... [...] A mi em van dir: “Mira, has d’anar a la Maternitat d’Elna. S’hi està molt bé i menjaràs”. Perquè llavors no hi havia menjar. I allà vaig estar un mes i vaig conèixer algunes de les —entre moltes altres— que se’n cuidava de la cuina. Aquesta em va regalar una ampolla de colònia. I d’això me’n recordaré sempre. El meu fill va néixer allà. Jo l’he visitada, aquesta maternitat. L’ha visitada, vostè? Val la pena visitar-la. Però ara no sé com està. Crec que la van arreglar. Però l’ala on jo estava, no s’ha fet. Perquè quan la vaig visitar, jo me la mirava amb la meva filla. Miràvem però era tancat, ja que hi havia una reixa. I aleshores va venir un senyor i ens va dir: “Què miren?”. I jo vaig respondre: “Mirem la maternitat”. I ell va dir: “Que la coneixen?”. “No. La meva filla, no. Però jo sí, perquè hi vaig viure un mes”. Vam parlar i ens va obrir la porta de seguida, ens ho va ensenyar tot... I va dir-me: “Vostè reconeixeria on va néixer el seu fill?”. Mare meva, si me’n recordava. I em va ensenyar la sala, que ara és un cuarto de bany. No era igual que llavors. [...]

La seva família estava molt vinculada amb la política?

El meu pare era polític. Ell era d’esquerres, i jo també ho he sigut sempre. El meu pare era un d’aquells homes forts d’esquerres. Va ser el primer a portar la bandera quan va venir la República. A Girona, va ser el primer. Al costat de qui després va ser cap del govern. Al costat d’ell, amb la bandera republicana. Ja en vinc de raça. I el meu marit també n’era. Què hi farem?

Durant la seva estada a França, tenia menjar?

Sobre la maternitat, ja li dic, eren molt amables. Feien tot el que podien per aconseguir-nos menjar. Menjàvem fruita i llet de pot que venia de Suïssa. Posaven avena. En temps de fruita, menjàvem això. I era molt bo. La directora era molt seriosa. Portava tot amb una disciplina... Allà m’hi vaig estar un mes. Fins que va néixer el meu fill: en Jordi. I en aquest llibre de La Maternitat d’Elna hi ha un capítol on hi posa “Conxita Vila”. Allà hi explico tot això. I vaig fer un poema. Perquè va venir l’Assumpta Montellà i em va dir que fes un poema. Jo li vaig respondre que ja era gran, però el vaig fer. No és un poema important, però el vaig fer i el vaig llegir davant de la gent. Va haver tants aplaudiments... [...] Els germans els tinc tots morts. Però era l’única de la família que escrivia. M’agradava molt, malgrat que no tinc cap instrucció. Però tinc molta imaginació. A mi m’hagués agradat molt tenir estudis. Però en aquell temps, era molt difícil. Nosaltres érem vuit germans. Era molt difícil. Però jo sí... Tota la vida he escrit. Amb faltes d’ortografia però sempre he escrit en català. El català no l’he après, però l’he llegit tant i tant... El meu marit i jo sempre ens vam escriure en català —però això durant la República— i quan hi havia Franco, ja era a França. Però tota la família havia d’escriure en castellà. Jo vaig tornar aquí perquè es va morir el meu marit. Va morir molt jove. I com que tenia les germanes aquí i la resta de la família, vaig preferir tornar i estar entre parents. No recordo quin any deuria ser, però encara estava Franco. Jo recordo la primera vegada que vaig venir aquí, a Espanya. Vaig venir sola per veure la família i vaig anar amb la meva germana a una llotja. A mi m’agradava molt el teatre i per això vaig accedir a acompanyar-la. I quan van dir no sé exactament què, tothom amb el braç aixecat i cridant. Jo havia marxat quan encara hi havia la República i en veure aquella cosa tan horrorosa, em vaig posar a plorar en un racó. Plora que plora. I la meva germana em deia: “No ploris. Que no et vegin, que no et vegin!”. I jo li deia: “No puc! Són xais, ara. Ja no són ni persones”. I recordo que va respondre: “Sí, quin remei. És el que toca”. Vaig dir que me n’aniria aviat. Perquè aquest país no era el meu. Me’n vaig anar. I quan vaig tornar, li vaig dir al meu mart: “Mare meva! Si haguessis vist Espanya! Tots els soldats que passaven anaven amb la mà enlaire”. Era el canvi. De la República —on hi havia llibertat, on podíem llegir llibres catalans, on hi havia diaris que eren molt bons i, sobretot, molta literatura— a la dictadura.

Però com es van exiliar?

[...] Quan vam entrar a França, ho vam fer per la muntanya. Vam haver de marxar d’Espanya perquè el meu promès tenia un càrrec molt important durant la República. Jo tenia vint-i-dos anys quan vaig marxar. Llavors era l’any 39. Va venir a casa i em va demanar si volia anar amb ell. Ell no tenia mare. I jo estava molt enamorada d’ell. Però teníem les mans lligades i no podies fer cap pas. Jo vaig dir que m’ho rumiaria. I la meva germana i els meus pares ploraven i em demanaven que no marxés. I el meu home va dir: “Perquè no som casats? Ja ho farem un cop tornem!”. Ell es pensava que estaríem fora uns tres mesos. Vaig ser molt llançada, per ser aquella època. I la meva germana em va dir: “Tu, a aquest home, l’estimes?”. Vaig respondre: “No puc fer altra cosa que pensar en ell”. “Aleshores, vés-te’n. Fes-ho o el perdràs”. Tenia un càrrec molt important. Ja era molt mal vist. Van haver molts d’aquest poble que van anar a França. I jo tenia correspondència amb tots perquè teníem un amic del poble que em donava cèntims, mentre que jo els donava segells. I me’n cuidava d’escriure. [...] Més endavant vaig tornar a quedar-me embarassada, aquest cop d’una nena. I el meu marit, quan estava embarassada de la segona criatura, em va dir: “Vés a tenir-la a Espanya”. Perquè llavors a França estaven els alemanys i tenia por. Perquè havia de sortir de casa i fer coses que em podrien involucrar. Per això va demanar-me que me n’anés a Espanya, i així estaria més tranquil. “Jo ja vindré d’aquí tres mesos”, va dir-me. Un any i mig que vaig estar aquí a Espanya, sense ell. I havia de presentar-me cada dia al registre civil i no rebia mai cap carta. Ell m’escrivia des del Portús, però mai vaig rebre res. Em feien presentar allà constantment i em preguntaven què sabia del meu marit. Em demanaven que el fes venir, perquè només estaria a la presó i seguiria podent-lo veure. Era un tinent que només esperava que el meu marit trepitgés Espanya per fotre-li un tret. I quan vaig marxar d’Espanya, em va seguir fins el darrer moment. Però a ell no el van deixar passar, es va haver de quedar. Des del Portús, van dir-li que no podia creuar. No tenia els papers. La meva germana em va acompanyar fins a la frontera i també va haver de tornar. Però aquell home em seguia perquè volia enxampar el meu marit. I, a més, el tenia de veí. Una vegada que venia el carter a casa, li vaig preguntar com era que no tenia cap carta. Aquest carter, jo el coneixia. I ell em va dir que no preguntés. No deixaven entrar mai les cartes perquè les requisaven. I mai les he pogut veure. Aleshores em vaig trobar amb el meu marit a França i vam seguir la vida. Allà tot eren festes perquè havien guanyat la guerra. Ens hi vam quedar a viure, malgrat que el meu home volia tornar a Espanya. Però no podia fer-ho perquè sinó el matarien. Vivíem a Montpeller. El meu home sempre va continuar lluitant per Catalunya, encara que ho hagués de fer des de França. Es reunien per saber què havien de fer. Es posaven dins dels sindicats per ajudar la gent a marxar i per intentar establir un Estat que fos altra vegada lliure. El meu home va morir de càncer, no pas perquè l’atrapessin. Ell fumava. La desgràcia és que va morir sense poder tornar, perquè ell tenia ganes de tornar. Un dia vam anar a un turó que feia frontera amb Espanya. I allà deia: “Vaig a fer un riu. Almenys hauré fet un riu a Espanya”.

 

En Joan Aldavert amb la Conxita Vila, una de les dones republicanes que va parir a la Maternitat d'Elna
En Joan Aldavert amb la Conxita Vila el dia de l'entrevista