Vés al contingut
Switch Language

Menció que ha fet la revista Catalunya Resistent al llibre “Amb ulls de nen”

A la revista Catalunya Resistent han fet un article sobre un dels coneguts “nens de Rússia”, aquells que van anar a l’URSS fugint de la Guerra Civil Espanyola. Un testimoni, en Pere Arcas, que precisament va entrevistar en Joan Aldavert i que ara ja és mort. Per això aquesta revista menciona el Treball de Recerca d’en Joan, que nosaltres hem publicat en dos llibres: Amb ulls de nen (I). Un retrat de la Segona República, la Guerra Civil i la Postguerra a Catalunya i Amb ulls de nen (II). Entrevistes a la darrera generació que va viure la Guerra Civil a Catalunya.

L’entrevista a Pere Arcas la podeu llegir en el llibre Amb ulls de nen (II). Entrevistes a la darrera generació que va viure la Guerra Civil a Catalunya. Us recordem que el llibre és una adaptació del Treball de Recerca d’en Joan, que va ser guanyador de la 8ª Mostra de Recerca Jove de Barcelona i finalista del Premi de Recerca Vila de Palamós 2015-2016.

A continuació, us deixem alguns fragments de l’entrevista en qüestió que va fer en Joan Aldavert. Trobareu també l’enllaç a Amazon per si us heu quedat amb les ganes i voleu adquirir el llibre.

 

«La seva família estava vinculada a la República?

El meu pare havia sigut el secretari general de l’UGT de Barcelona, durant la guerra i la postguerra. Com que nosaltres vam perdre la guerra, els republicans, qui tenia una responsabilitat havia de fugir. Si el meu pare l’haguessin enganxat a Espanya, hauria sigut afusellat. Per això, tots els que tenien càrrecs polítics durant la República van haver de fugir, acabada ja la guerra, perquè corrien el perill de ser agafats i afusellats. Jo no corria aquest perill, perquè era una criatura. Però el meu pare sí. L’haguessin afusellat. Perquè a més de l’UGT, també era del PSUC. Era comunista, el meu pare. Era un activista i va ser perseguit pels anarquistes. Els anarquistes se’l volien carregar. Dins dels mateixos republicans hi havia diferències. Aquells que eren comunistes i no comunistes s’anaven matant. Els anarquistes anaven contra els comunistes, i aquests anaven també contra els primers. Jo vivia al Poble Nou i allà tothom era republicà. I en perdre la guerra, van anar-se’ls emportant a la presó o els van afusellar.»

«Vostè o algú pròxim va haver d’exiliar-se?

Quan vaig marxar de Catalunya va ser per anar a França. Allà hi vam estar quatre o cinc mesos. Rússia també ajudava els seus, perquè era comunista. I a nosaltres ens va ajudar acollint-nos. Per això vam anar cap a Rússia. Ens van donar un lloc on viure. A França hi vaig anar un cop acabada la guerra. El meu pare hi va anar pel seu compte. I la meva mare i jo vam anar-hi – perquè ell ens estava esperant— amb cotxe. Ens hi van portar. Primer vam anar a Figueres, i des d’allà tots els cotxes sortien de Barcelona. Perquè els feixistes estaven ocupant Catalunya. I aleshores anàvem tots cap a França per la carretera. I trobàvem una quantitat de cotxes... Hi havia tal cua, que els cotxes estaven parats. No podien avançar. I la gent sortia a fora i continuava a peu. Tot per passar la frontera. Perquè França ens acollia. Ens donava llocs on viure, França. Unes colònies. La meva mare i jo vam anar a un poble, on ja hi vivien molts espanyols. I el meu pare va estar en un camp de refugiats. Perquè els homes havien d’estar separats de les dones i els nens. Nosaltres anàvem als refugis, mentre que els homes anaven a un d’aquells camps de refugiats amb els murs de reixes. A Argelers, va anar. Però com que jo era més petit, anava amb la meva mare. I, de fet, jo tenia dotze anys. Però semblava que en tingués catorze. Sempre aparentava ser més gran del que realment era. I la meva mare tenia por. Perquè quan anaves a passar la frontera, feien la selecció. Uns eren portats cap a un costat, amb els homes, i els demés anaven cap a la secció de dones i criatures. Era o el camp de concentració (camp de refugiats) o un lloc més acollidor. I com que jo semblava gran i la meva mare temia que m’apartessin, va dir-me que em fes el coix. I jo li vaig fer cas. Amb l’edat que deuria tenir i anant aparentment coix, van obrir-me la porta sense fer preguntes ni res. [...] I aleshores el meu pare se’n va anar a Rússia, i des d’allà ens va reclamar. No vaig poder tornar a Catalunya fins vint anys després. De França vam ser reclamats pel meu pare, que estava a Rússia. Allà ens hi vam estar vint anys. Vivíem en col·lectius espanyols, recolzats pels russos. Perquè va haver els coneguts “nens del nord”, que molts d’ells venien d’Astúries i del País Basc, que van anar a Rússia amb vaixell. Els nens es pensaven que eren unes vacances. Una mena de descans, lluny de la guerra. I jo, un cop a Rússia, vaig ser incorporat amb ells. Vam estar en un internat. Però l’avantatge que jo tenia és que els meus pares també estaven a Rússia i em venien a veure. Els altres estaven completament sols. De França cap a Rússia vam haver d’anar-hi amb vaixell. Perquè encara recordo que vam haver d’esperar que es desgelés el mar per poder avançar. El port de Rússia on vam anar era el d’Odessa. I allà ens vam trobar amb tots els espanyols, que eren nens com jo. Però vaig anar amb la mare. El viatge el vaig fer amb ella. [...] Els russos ens van tractar molt bé, als espanyols. Ens deien “els fills de l’heroi poble espanyol”. I en tinc molt bons records. Fins fa poc ens trobàvem a Bilbao els que havíem estat a Rússia. Cada any fèiem una trobada. I tothom n’ha parlat sempre bé, dels russos. Perquè qui va voler estudiar, ho van poder fer. Els hi permetien fer una carrera. [...] Allà, a Rússia, havíem après molt bé el rus i aquells que havien volgut estudiar havien tingut els millors tractes. Però en tornar a Espanya, la gent estava molt poc preparada. I per això no tenien cap problema per trobar feina. Jo vaig ser mecànic. I tampoc vaig tenir cap problema per feina. I encara parlo rus, avui en dia.»

«Com va ser la seva reincorporació a una Espanya franquista?

Quan vaig arribar aquí a Espanya, em vaig posar a lluitar a la clandestinitat. Lluitava per acabar amb la dictadura del Franco. Ho feia mitjançant manifestacions... Com que Franco era feixista, qui era comunista era tancat a la presó. Em vaig afiliar al PSUC. En aquella època, la del franquisme, era clandestí. Fèiem reunions, lluitàvem per mantenir el partit del PSUC. Vam aconseguir mantenir-lo durant tot el franquisme. Més que res ens reuníem. I llavors, si t’enganxaven en una reunió ja podies córrer. Tiràvem pamflets, convocàvem vagues... La vaga dels tramvies que es va fer aquí a Barcelona, va ser organitzada per nosaltres. I no en portàvem, d’armes. A mi em van agafar una vegada. Vaig estar a la comissaria i després a la Model. Però poc temps. Va ser perquè algú em va delatar. Feien redades, i aquells a qui agafaven els interrogaven a base de pallisses. I, de tant en tant, no podien evitar delatar a un company. I els primers anys havíem d’anar a Madrid, a presentar-nos a la Puerta del Sol. Perquè ens controlaven. Amb la policia, abans, si eres sospitós d’alguna manera ja havies d’anar regularment a Madrid. I allà la policia ens feia una entrevista. I quan vam venir aquí a Barcelona, ja ens havien donat un pis. Com que era un tractat internacional, ens havien d’acollir. Però a cada bloc de pisos on hi havia algú com jo vingut de Rússia, hi havia un home d’en Franco vivint-hi. Ens vigilava. I qualsevol cosa que veiessin que no els agradava, ja suposava una denúncia. I, per tant, les reunions s’havien de fer en vincles o en llocs on ningú ens veiés. Perquè si algú veia a tres o quatre persones en una casa, ja era perillós. I a la Model vaig estar poc temps. Tres o quatre mesos. Em van deixar lliure perquè no hi havia un incompliment concret.»

 

Catalunya Resistent Amb ulls de nen Joan Aldavert